L’iviernu llanta nes
cumes,
nidios caxellos de
nata,
ente esperteyos
d’arumes,
fumu de cocina en
cata,
a la cata del cumal,
a la gueta de la
gloria,
qu’acuta la prunacal,
qu’esbaria de la
memoria.
Allá enriba, nel
altor,
onde nun fadia
l’humanu,
au marcha’l resquemor
y ye cenciellu lu
ufanu.
Auquiera que'l ferre
esnala,
ayuri que’l sol
aguanta,
en finxos de muria
rala,
so borrina que
llevanta.
En regatos cantarinos
que ruempen ente’l
silenciu,
bien d’acordes
seliquinos,
del son d’agua del
vertenciu.
Benditu ye aquel que
vive,
pende la tierra
tresvierte,
si la muerte lu
recibe,
de la claridá,
sollerte.