Caldía ye’l día d’una patochada que nos
llanten; por embargu, güei paez que nun ye’l día de nenguna fatada. Diba a
asoleyar esti poema, cuando aína cayí na cuenta que la repunante efeméride
podría ser la del 47º cabudañu del mio pá; sicasí, nun voi recular…
Nel cortexu del
entierru,
que ye un cortexu
diariu,
sientes lloros,
dalgún berru
y cualesquier
comentariu.
El muertu siempre foi
bonu,
menos cuando taba
vivu,
tenía un caráuter
tronu,
cafiante y mui
impulsivu.
Fálase de tou un
pocu,
más que falar se
marmulla:
aquel paisanu ta
llocu,
siempre ta metiendo
bulla.
Se pregunta poles
vaques,
si semasti yá los
ayos,
si sacasti les
pataques,
si rozasti los
escayos.
Polo que saques de
renta,
pola vecina d’al
llau.
Fálase más de la
cuenta,
toos menos el fináu.
Se para de dar pel
sacu,
¡yá valió, cago en mi
mantu!,
baxa la caxa al
furacu,
dientro ensin
movese’l santu.
Yá reza’l responsu’l
cura,
col feligrés
soterrañu:
esta vida ye mui
dura,
¡Dios nos llibre del
diañu!
Repítese ansí la
historia,
mientres el muertu
t’alvierte,
na gloria pela
memoria,
morrer ye cuestión de
suerte.