Yá nun brota fueyes la llamera;
sicasí, naide foi a valtar la so cadarma,
de la ilesia del Espín, a la so vera,
de la poesía, seique arma,
ellí se caltién na to memoria,
ellí, amigu Antón, na mesma Soria.
A una llamera seca
A la llamera fendía pol rayu
y na so metá podre,
coles agües d'abril y el sol
de mayu,
retueyaron fueyes tando
hasta l’odre.
¡La llamera pervieya na
ribada
que llambe'l Douru! Un mofu
amarelláu
empuerca-y la corteza
ablancazada
al so tueru foroñosu y
polvoriáu.
Nun va ser, igual qu’álamos
cantores
que guarden el camín y la
ribera,
abellugu de pardos
ruiseñores.
Tropiella de formigues en
filera
esguila per él, y nes sos
coraes
urden les telarañes mil
filaes.
Naide te valtará en xunu
primeru,
nin l’hachu lleñador, nin
carpinteru
va amenorgate en pelo de
campana,
forcada o cabezón d'una
carreta;
nin en llariega arroxarás
mañana,
amburando una mísera caseta
na vera d'un camín;
nin va desafitate un
torbolín,
tampoco l’airada les cumes
blanques;
nun va emburriar el ríu nesa
xera
per valles y barranques,
magar que dibuxé na mio
cartera
pa siempres la to caña
perecida,
per dientro esa alambrera,
na ilesia del Espín yá tola
vida,
afayada’l milagru en primavera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario