La vaca de Merillés m’alvirtiera
de qu’arruinen la nuesa Tierra y la nuestra mesma identidá…
Una vaca en Merillés,
nel dolmen tan afamáu,
al aviesu y al revés,
apaecióme de llau.
Prehistórica apaición
de la pantasma vacuna,
al treslluz, de barandón,
apenes daben la una.
Anque nun lu vayáis creer,
falárame n’asturianu,
de los vezos a escaecer,
d’un pasáu nun mui llonxanu.
Del refugo a tolo nuesu
por parte del repunante,
que’l futuru taba presu
y del foriatu votante.
Del velenu de la mina,
qu’esfardanaba la vega,
de cote, mui bien cerquina,
ente Boinás y Begega.
De térmiques y basures,
de químiques y de fumos,
tanto prendes, tanto ambures,
tantes cories ensin grumos.
Del nuesu mar qu’afogaba,
de brigaes antibable,
del terrén qu’aforfugaba,
d’echar un gabitu o cable.
De bilurdies y mormielles,
de la mesma falcatrúa,
d’aporfiar n’engarradielles,
de que nun quexes: ¡actúa!
De qu’hai qu’esconsoñar
pa dexar de dar trespiés,
ansí me quixo falar,
la vaca de Merillés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario