22, Día de la Tierra… quemada.
27, Día de les Lletres nel Esterior.
Decatárame un día de que yo tamién vivo
nel esterior: nel esterior del terrén, nel esterior de la esfera, nel esterior
de les llapaes, nel esterior del ámbitu de los proyeutiles perdíos... Sí, nel
esterior d’una tierra qu’aforfuga ya entá anecian en vendela como paraísu
natural. Nel esterior de la llende l’egoísmu qu’aventara a los mios pás, onde caún
se cree l’amu de tou y cola esclusiva de la verdá. Ellí per ende s’adora’l
cachopu y la sidra mientres se canta por nun llorar. Au se presume de lo que
muerre y la tolina se suicida en sablera. Auquiera que’l fumu afuega, la viesca
ambura ya’l ríu envelena mentanto nos tresformamos en cómplices d’eses
fechoríes por pura inactividá. Aquende la prensa calla, la radio entumez y la
tele celebra la risión. Ande’l vecín camudara n’enemigu ya a los güelos–yos
dan voltures na so escura güesa. Un país pastu de les llames, que van camudar l’arboleda
talamente en pastu, mandáu por magüetos afitaos n’ayén. Sí, esisto o non –ensin
aldu–,
fora de la raya que separta una montonera xente que fai lu que-y peta y que va
dexar la llaceria ya’l polígonu por heriedu. En resumíes cuentes: vivo ayundes
nel esterior pente murnia, refugáu del versu, de la planificación y de la mio mesma
pallabra n’asturianu qu’afarfulla ensin valir pa nada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario