¡Canta, Lita!, ¡Lita Canta!
que–y prestaría al to güelu
sentir de la to garganta
esi afalagu del cielu.
Debaxo un rebollu curcu,
como l’arbolín del cerru,
va a ser a escuchalu’l Turcu,
nesi airín qu’espurre’l sierru.
Que si vió cantar al vientu
baxo un desmayu llorón,
te va a ver a ti al momentu
ya allegrará’l corazón.
Nun digas perdón o adiós
ya endúlzanos la mañana,
col café de caricós,
al son de la Resolana.
Aportanos la bayura
de la to voz tan candial,
namái t’ufierto tenrura
y delles flores d’urcial.
Tando amestaos nel cantar,
naide francerá l’enclín,
nin dixebranos la mar,
que te va emponderar Pin.
¡Lita Canta!, ¡Canta Lita!,
si la to voz s’espardiera,
el ciñu a La Cumparsita,
Gardel, quiciás lu perdiera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario