El mio pasáu güel a pan nel fornu, pote de
berces, papes ya segáu. Malapenes se ve tres la povisa de los mesmos caminos, una
cafiante velea y la borrina d'unes llárimes yá ensuches. Siéntolu nel cantar
etereu del carru’l país, nel dexe sele d’una llingua qu’abocana, el ruxerrux de
la mayadora ya’l bramar de les vaques. Tien tastu de murnia, alverbiu de tiempu
y sidra de barrica, ya afuega de señaldá polos que se fueron. El so tautu ye
nidiu d’agua puro de ríu, cara de rapacina, casa esbarrumbada y mantega qu’esmuz
al querela apalpar. El pasáu queda amestáu al to maxín y pue remanecer tan
fadiosu que seya a esmucir la curtia realidá del to presente. Por culpa d’ello,
nun escaezas el to pasáu, pero cúriate d’él.
No hay comentarios:
Publicar un comentario