A les orielles del
Sar,
encoplara los
pesares,
güei los soi a
versionar
a orielles del
Manzanares.
Yera bien pacible'l día
y taba templáu l'ambiente,
y, nesi día, llovía
adulces y mansamente;
y mientres que silenciosa
sollutaba yo y ximía,
el mio neñu, tienra rosa,
apigazando morría.
De la fuxó del mundiu, ¡duce aselu na
so frente!
Al ve-y yo alloñar, ¡qué umbada xutó
na mía!
Tierra sobro'l cadabre que suerba
primero entame a malvase... ¡tierra!
Yá'l fuexu cubrió, ¿aseláis?,
col tarrón al que s'aferra,
verde medrará la yerba.
¿Al rodiu d’estes tumbes que buscáis,
foscu’l vuesu mirar, nubláu'l míu?
¡Nun miréis namái vuelve al poveríu!
Enxamás el que fuelga en sepultura
va fadiar, entá siendo creatura.
¡Xamás! ¿Ye verdá que tou
pa siempres acabará yá?
Nun pue finar lo eterno d’esi mou,
nin pue algamar el fin la inmensidá.
No hay comentarios:
Publicar un comentario