Aporta la mio boca
eses pallabres
sutiles que
s’esparden na to vera,
valtarán en lloría
y cuando llabres,
vas sentiles grumar na primavera.
Falará la mio mano
de llugares,
de mui bien más
allá del finxu’l cielu,
onde entá se
caltienen balagares,
onde aínda’l molín
aventa’l muelu.
Au vas a debalar
allá pel branu,
u vas a requexar
pela seronda,
au vas oyer falar
esi asturianu
a los que tantos
güei lleven la tronda.
Ellí vas escuclar
cola to alma,
el burbús d’esa
fala soterrada,
que bien al so
pesar caltién la calma,
qu’encoplo nel
entrín pela rimada.
Malditu seya aquel
neciu inorante,
que runfa ensin
saber lo que nun sabe,
que namái ye a
gusmiar con mal talante
y piesllu restolar baxo
la trabe.
El que nun ye a
tastiar más que’l dineru,
el que fora a
escaecer la pegarata,
que nun ye a
esconsoñar dexando’l ñeru
por culpa una bilurdia
ruina y fata.
No hay comentarios:
Publicar un comentario